Proseguimos con las diferentes reacciones a raíz de la publicación «De lo permitido a lo posible: ejerciendo la libertad… pasando por la razón y Camus». En la ocasión anterior («De lo comentado «De lo permitido a lo posible» (I)»), pudimos leer las sugerentes impresiones de Rosa de Diego, Gabi Martínez, Assumpta Serra y Xavier Oriol. En ésta, participan Françoise Lenoir, Oriol Masferrer, Cristina Solé Castells y Albert Jornet. Recordamos que las siguientes reflexiones proceden de medios como Whatsapp o el correo electrónico y que, por tanto, no son los más propicios para desarrollar con profundidad ciertas ideas. Para que no se pierda ni siquiera el estilo propio de cada uno de esos medios, ningún comentario ha sido editado.
Seguimos llamando a la participación: si usted quiere sumarse con sus comentarios, como de hecho ya ha ocurrido a través de Facebook, por ejemplo, le animamos que lo haga aquí mismo o alguna de nuestras redes sociales. Sin más, para finalizar, y en los diversos idiomas que se generaron estos comentarios (traducidos al castellano en las ocasiones justas para no hacer muy extensas estas entradas), pueden leer las reflexiones suscitadas por la anterior
Alberto Herrera
Oriol Masferrer
21 de marzo, a través de whatsapp
Per l’estructura de l’espai del debat que heu generat, entenc que la idea és comunicar que tota llibertat implica una responsabilitat. Es planteja en un diàleg que les mesures actuals, no permeten a què tothom pugui fer el que voldria fer. Alhora, es mostren els diferents riscs per una persona vulnerable. La decisió final és la d’acceptar aquesta pèrdua de llibertat individual, per evitar que el col·lectiu pugui resultar damnificat. Em sembla molt interessant com ho feu. Pot ser que algú, no ho hagi entès així. Entenc que no és només un cas d’estudi, sinó una situació real per tu i per molta gent. Les circumstàncies són molt diferents per cada persona, pel que aquest diàleg pot haver generat molta controvèrsia. T’adjunto el que jo penso, que és la meva opinió. Saps que sempre respecto totes les opinions i en aquest cas també. Disculpa que hagi tardat fins avui, però sóc lent en llegir, escriure i volia tindre el temps per fer-ho.
Avui, dissabte, és el meu vuitè dia de confinament, ja que em vaig tancar des de divendres passat. Molts dels meus amics i coneguts van aprofitar el passat cap de setmana, per «celebrar» que era el darrer cap de setmana fins que acabés la quarantena. No sóc pacient de risc, però quan al gener veia el que passava Xina, ja pensava que això era més greu del que ens deien. No es construeix perquè sí, un hospital en catorze dies.
És cert, que havia parlat amb científics i metges. N’era conscient de la gravetat de la situació, per dir-ho així. Recordo que fa uns dies vaig llegir una frase d’un científic que deia: «abans d’una pandèmia tot el que es faci semblarà alarmista, després d’una pandèmia tot el que s’hagi fet semblarà insuficient». Em sembla que és molt certa, perquè si ens haguéssim preparat al gener quan veiem el que passava a la Xina tot hauria sigut molt diferent. Llavors, el COVID-2019 era una malaltia llunyana que no anava amb nosaltres, com tot el que passa fora d’Europa i Estats Units.
M’agradaria que poguéssim confiar en la responsabilitat ciutadana, però mai havia rebut tantes invitacions a festes sonades com aquesta setmana, havia vist tantes vegades passejar un gos o sortir tirar tantíssimes bosses de deixalles en un mateix dia. Alhora, l’èxode massiu de Madrid a Múrcia, València i altres indrets que va contribuir a estendre la pandèmia, un cop van començar a sortir casos de COVID-2019 als mitjans.
En aquest context crec que, per molt que no m’agradi que una autoritat desplegui la seva força per retindre’ns a casa, havia de prendre’s una decisió com la que s’ha pres. L’estat d’alarma es contempla per situacions d’emergència vertaderament severes, per tal d’assegurar que la població col·labora en la resolució del problema de la forma més eficient possible.
És cert, que ve a un cost de les llibertats personals i amb una subseqüent militarització, per això el risc és que no s’utilitzi de forma adequada com va fer Trump per aconseguir una de les seves campanyes de distracció; fer un mur a la frontera amb Mèxic, perquè ningú es preocupés del Russiagate. Esperem que a España, això no marqui un precedent. És el primer cop que apliquem una mesura així i em sembla que se n’ha fet un bon ús, perquè no sempre tothom té consciència de la gravetat de la situació i això podria agreujar aquesta crisi.
Aquesta pèrdua de les llibertats individuals implica no tindre en compte les necessitats de moltes persones, però es fa per evitar que moltes altres no morin a causa d’una propagació ràpida del virus. Per tant, crec que la situació requeria aquestes mesures. Si hagués sigut així, la corba de contagis hauria sigut molt major en un temps menor. El sistema sanitari hauria sigut incapaç d’absorbir el nombre de malalts, pel que el nombre de morts seria inclòs major.
Després d’una setmana parlant amb metges, ja alguns m’han expressat la seva preocupació respecte a la capacitat d’absorció de malalts del sistema sanitari. Aquesta preocupació és deu a què de cara a la setmana que ve, es plantejaven si possiblement ja no tindrien prou respiradors. Per tant, si haurien de prendre decisions molt difícils com triar a qui li donen un respirador i a qui deixen morir. No ho tenien gaire clar, però no pintava bé, segons em deien.
Penso que els mitjans i els polítics, haurien d’haver comunicat des d’un principi, per molt que s’entrés en pànic que arribaríem a aquest punt. Sóc conscient que la comunicació de crisis planteja el contrari, que es considera més adequat comunicar progressivament i partint de possibles no immediats. Així i tot, crec que la ciutadania hagués entès més ràpidament a què ens enfrontàvem. Possiblement, la por hauria fet aflorar la responsabilitat. O potser només s’havia sembrat el caos. Ara ja no ho podrem saber.
Les dades ens diuen el que sí que podem saber i és una realitat fàctica, que és que la malaltia no té una elevada taxa de mortalitat sí no es satura el sistema sanitari. Un cop es satura, hi ha dues hipòtesis: la mortalitat augmenta, doncs hem de tirar a qui li toca un respirador i a qui se’l deixa morir; la mortalitat es manté al 3% o 5%, doncs no és poden fer tests a tothom pel desbordament dels hospitals, per tant hi ha més malalts dels que es comptabilitzen. És difícil determinar-ho. A Itàlia hi havia ahir 41.000 casos i 3.249 morts, el que situa a un 7.92 % de mortalitat.
La falta de disciplina del poble italià per seguir les directrius de distanciament social ha sigut pèssima, com s’ha pogut veure per intervencions i discursos de polítics locals que mostraven la seva indignació. La incidència del virus a Itàlia és, ara per ara, la pitjor a Europa i ha sigut atribuïda a aquesta actitud de la població respecte al confinament.
Penso que la llibertat personal, suposa grans drets i grans responsabilitats. No pot comprometre el col·lectiu d’una forma tan estructural com és la salut de molta gent. Per aquest motiu, crec que sí que es justifica retallar temporalment les llibertats individuals, per evitar la difusió del virus i vetllar per la seguretat de la ciutadania. Uns drets que espero que siguin restablerts immediatament i tal com acabi la pandèmia de COVID-2019, sense que marqui cap precedent per futures actuacions de l’Estat o que s’aprofiti per implantar noves mesures de control que vulnerin l’estat de dret o les llibertats individuals de la ciutadania.
Cristina Solé Castells
23 de marzo, a través de correo electrónico
Envío mi reflexión, un tanto breve y pobre, porque estos días tan atípicos exigen una aclimatación que todavía no he logrado, y mi cabeza está un tanto dispersa y espesa.
Personalmente, creo que tu artículo está cargado de sentido y de responsabilidad. Sin embargo, aquí es precisamente donde surge a mi entender el “problema”: como tú expones, el sentido, la responsabilidad conjugado con “el ejercicio reflexivo de la libertad” son en sí mismos conceptos vastos, cuya transposición al mundo de lo concreto, de las acciones concretas, Camus supo con gran coherencia desarrollar y orquestar a partir de ellas una ética social e individual capaz de encontrar un cierto equilibrio dentro de la tensión eterna entre los contrarios, inherente a la condición humana.
Camus creó su proyecto de vida. Sin embargo, en el aquí y ahora, tal vez el equilibrio entre la libertad y la naturaleza humana pueda adquirir algunos matices particulares. Tal vez entre ellos esté el considerable peso alcanzado en nuestra sociedad por lo que René Girard denomina la mediación interna, o el valor preeminente –por no decir determinante– adquirido por la imagen (inmediata y simple), en detrimento de la reflexión, de la profundidad. Podríamos incluso hablar de una tendencia a vivir en dos dimensiones, como la pintura Fauve. Esta realidad, entre otras muchas, incide sin duda en la conquista individual del equilibrio entre la libertad y los instintos humanos: de forma que, una acción individual, racional y éticamente equilibrada (en 3 dimensiones), pueda proyectar en el “otro” una imagen (en 2 dimensiones), un modelo, cuya imitación (también en 2 dimensiones) pueda ponerle en peligro.
Un teleabrazo.
Albert Jornet
24 de marzo, a través de un audio de whatsapp transcrito
Hem de començar a pensar quines seran les derives autoritàries que des de l’estat s’aprofitarà, després de la pandèmia, amb aquesta crisis tan nova i de les noves tecnologies i dispositius de control.
Byung-Chul Han, justament, analitza quina ha estat la resposta dels estats europeus, que s’ha fet des de la sobirania de l’estat-nació, noció bastant antiquada, i que s’expressa amb tota la seva força amb l’estat d’excepció. A França se sap que l’estat d’excepció s’ha sobre utilitzat amb l’excusa del terrorisme, també. En canvi, en els estats asiàtics el que estan fent és una deriva digital dels dispositius bio-polítics de control, molt bestia. Dos models, a quin pitjor!
Així que el que hem de fer és estar atents i posar el nostre pensament crític en acció, per estar vigilants d’aquestes derives.
